El conte ens situa en un poblet de Tunísia on uns vailets i el seu avi es disposen a fer un viatge que els portarà a descobrir els seus orígens en el Castell de Calafell. El conte és, doncs, una excusa per explicar les recerques portades a terme en aquesta fortalesa i referides al seu passat andalusí. Amb uns dibuixos excel·lents, la Pilarín va desgranant cada un dels detalls del castell medieval.
El somni dels ibers és un conte ambientat en la tribu dels cossetans i la protagonista és una nena, la Fina, que té un somni.
La revista Iber.Didactica de las Ciencias Sociales, ha dedicat el seu número 57 a la temàtica de l’ arquelogia experimental. El monogràfic, coordinat per F.X. Hernández Cardona te els seguents articles:
La arqueologia experimental, una disciplina o alto potencial didáctico, de Joan Santacana; La Ciudadela Ibérica de Calafell. Balance, de FX Hernández; El Campo de aprendizaje de la Noguera: un proyecto integrado de arqueología experimental, de A.Bardavio i Paloma González; Presentación del patrimonio arqueológico: ruinas versus reconstrucciones.¿Qué entiende más el público?, de Clara Masriera; La Edad Media, entre la empatia y la experimentación , de Carolina Martín.; Sobre la enseñanza práctica de la arqueología en la formación inicial, por J.Antoio Quirós et alliis i Arqueologia de la lengua: el anglosajón de Beowulf, de Rosana Rión.
Una bona part dels autors son membres actius del Grup de Recerca DIDPATRI on investiguen diferents temàtiques relatives a la presentació i didàctica del patrimoni.
Editat per Trea hem publicat junt amb Nayra llonch un nou llibre titulat “Museo local. La cenicienta de la cultura” Es tracta d’un assaig de 231 pàgina sobre aquesta mena d’equipaments. El llibre vol ser un instrument de reflexió i anàlisi així com una eina per qui treballa en els museus locals.
En el passat, encara mes que en el present, el devenir diari d’una comunitat humana, sobretot si es tractava d’una comunitat petita, sovint era el resultat de moltes decisions presses dins dels grups familiars; era a dins de les famílies on passaven les coses. En èpoques no massa llunyanes, eren les famílies les que decidien comprar o vendre un camp o edificar una casa; era en el nucli familiar on, a vegades, es discutia sobre els enllaços matrimonials de fills i filles. I no cal dir que era en el sí familiar on es coïen moltes tragèdies.
I molts pobles petits i mitjans eren el resultat del que decidien unes poques famílies; els seus lligams de sang, els seus amors o els seus odis, podien afectar a molta gent del seu entorn. El que passava en determinades cases acabava formant part el domini públic, ja que hi havia famílies que, en el fons, be o malament, de grat o per força, actuaven en nom de moltes altres persones.
La historia doncs, no es pot entendre sense conèixer com funcionaven aquestes unitats familiars, aquesta petita oligarquia agrària. Cal preguntar - se d’ on van sortir? Com van arribar a ser hegemòniques en la seva societat rural? Quines estratègies o aliances establien per sobreviure? És evident que aquestes qüestions apunten al fons de
Amb tot, el fet que hi hagi unes famílies oligàrquiques, que manaven, no vol dir que sols elles siguin importants per
Per tant, quan estudiem la historia d’un poble qualsevol de Catalunya cal penetrar en aquest anàlisi microhistòric; és una forma interessant de conèixer el passat lluny dels esquemes abstractes de les histories acadèmiques i oficials.
El problema o dificultat mes greu per a poder fer aquesta mena d’investigacions és l’absència de documentació adequada. Els documents i les fonts d’aquesta historia son documents privats, capítols matrimonials, actes notarials, llibretes de comptes, testaments, cartes i actes judicials. I una bona part d’aquests documents son privats; estan en poder dels descendents mes directes d’aquestes famílies. Per tant, resulten difícilment penetrables per l’ historiador. Per altra banda els protagonistes d’aquestes histories son persones, homes i dones dels que no els hi coneixem la cara o el rostre. No és que no hi hagi imatges; a vegades a les cases hi ha fotografies antigues “dels besavis” i d’altres persones, però el problema es que, realment, ningú sap qui eren. Cal una acurada observació i anàlisi per poder refer aquesta mena d’ histories familiars. El fet de ser una historia amb detall, menuda, no fa la recerca menys important ja que la microhistoria es un dels pilars segurs on es recolzen les altres histories.
Per que l’arqueologia?
L’arqueologia sovint es confon amb la prehistòria. La raó d’aquesta confusió és que l’eina fonamental per treballar la prehistòria és l’ arqueologia; en efecte, tots aquells períodes de la Historia dels que no tenim fonts coetànies escrites sols es poden conèixer amb l’ajut de l’arqueologia. Amb tot, cal tenir pressent que la prehistòria és una part més de la historia humana, si voleu, la part més llarga –va durar milions d’anys- i la més mal coneguda, però també la part on van passar les coses més importants, ja que durant aquest temps és va desenvolupar la vertadera epopeia dels homes y de les dones que va consistir en crear-se a sí mateixos; en els milions d’anys que van precedir la historia escrita hi va haver uns éssers que van desenvolupar el cervell humà, i van aprendre a fer anar les mans de forma diferent dels peus, i van aprendre a parlar i a comunicar-se mitjançant abstraccions i símbols i, sobretot, van desenvolupar noves formes de socialització. Per poder investigar la vida durant aquest llarg període, l’arqueologia és la disciplina més important; amb tot, cal tenir pressent que l’arqueologia és una disciplina tècnica, que disposa dels elements científics i metodològics per investigar el subsòl de forma ordenada. Tot allò que està sota terra, si volem saber-ne coses mes enllà de la simple identificació, cal aplicar-li tècniques arqueològiques. Per tant, l’arqueologia tant pot servir per descobrir els més remots orígens de la humanitat, com per conèixer la vida de la gent illetrada de l’edat mitjana o la realitat dels camps de batalla de la tràgica història contemporània. I es que l’arqueologia moderna és una disciplina que combina i fa servir tècniques variades que van des del camp de la criminologia i la medicina forense fins a la física atòmica. Prehistòria i arqueologia son doncs disciplines diferents que comparteixen el mateix mètode. D’una i de l’altre en podem aprendre moltes coses.
La prehistòria representa el passat comú de tots els pobles; és un espai on tots ens hi podem reconèixer ; tots els humans podem reconèixer en les restes dels nostres avantpassats prehistòrics les evidències del progrés humà. La prehistòria és una disciplina vertaderament universal en la que tots ens podem reconèixer ja que és aplicable a l’experiència de tots els pobles. Aquesta és una matèria que permet promocionar la idea de solidaritat humana; proporciona a les persones una perspectiva molt llarga, llarguíssima del seu propi grup. Des de fa milions d’anys els diversos grups humans ens hem vist en la necessitat d’elegir contínuament entre camins diversos. Sols la prehistòria ens mostra aquell tros del camí que tos hem fet plegats, junts com a espècie.
Si tot el que diem de la prehistòria és difícil de qüestionar, cal ara que parlem específicament de l’arqueologia. En primer lloc és una ciència que es basa, en gran part, amb els artefactes i amb les restes. Son aquests els que permeten als arqueòlegs investigar a l’ésser humà. I el coneixem mitjançant allò que va fer: “gràcies a les seves obres el coneixereu”. I és precisament el coneixement d’aquests artefactes el que ens ha permès sortir dels estrets cànons estètics de l’art clàssic ; qui no reconeix a Giacometti en els objectes estilitzats del bronzes d’Etruscs ?; o bé, qui no reconeix en Botero algunes de les Venus de la prehistòria?
Els arqueòlegs han d’aprendre a interrogar els objectes. Observar, per exemple, un pot de plàstic dels que contenen iogurt obliga a pensar en el perquè de la forma, en com els angles son arrodonits, per poder agafar la totalitat del contingut amb una cullereta; també la base, lleugerament umbil·licada, a fi de que sigui mes resistent i es pugui apilat; la vora superior, plana i amb revores, per poder enganxar un iogurt amb l’altre. També ens haurem de fixar amb la tapadora, molt fina ja que ha d’ésser desenganxada amb facilitat, però amb un petit filet en la vora per tal de fer una tapa absolutament hermètica, ja que si hi entrava aire, el producte es destruiria. I, no parlem del paper imprès a tot el voltant del pot, on hi ha la marca, la publicitat, la data de caducitat, els components, etc. Be, finalment ens podríem preguntar pel material amb el que està fet l’envàs, un material plàstic, produït industrialment
De la mateixa manera que ho hem fet amb un iogurt industrial ho podríem fer amb un vas prehistòric. Examinar la forma, el perquè de la base i de les revores, l’existència o no de nanses, les mides, el material amb el que està fet
En segon lloc, l’arqueologia ensenya a observar i deduir els aspectes mes quotidians de la vida; de fet, els investigadors, tan els arqueòlegs com les arqueòlogues, saben que allò que investiguen son restes, es a dir, deixalles, runes i , en definitiva allò que, per alguna raó, s’abandona i es llença. Aprendre a conèixer a la gent per les seves deixalles! Aquesta és la base de la recerca!
En tercer lloc, l’arqueologia ens ensenya a ordenar les informacions y deduir-ne la data. Imaginem que tenim un paquet de diaris y revistes i un bon dia el llencem. Si algú l’examina desprès de molts anys, si es fixa amb les dates de les revistes y diaris observarà que cada un d’ells és d’un dia diferent. Li serà fàcil buscar quin és el més vell de tots; també podrà saber quin és el darrer diari; però si ens preguntem quin dia es va formar el paquet de diaris, el que podrà assegurar és que, aquell paquet “ha d’haver-se format com a molt tard amb posterioritat al dia del darrer diari. L’arqueòleg fa el mateix; quan te una capa de terra, mira les restes que hi ha dins i intenta esbrinar quina es la mes moderna; si ho descobreix, podrà afirmar que aquella capa de terra es va formar, com a molt tard, amb posterioritat al objecte més modern.
El quart exercici que us proposem es el d’esbrinar que va passar. Imaginem que un grup de nois i noies van d’excursió amb una tenda de campanya i volen fer una acampada lliure a alta muntanya. Imaginem que s’hi passen dos dies i una nit. Han plantat dues tendes, han cuinat, han menjar i s’han divertit i al final, recullen tot l’equipatge i retornen a casa seva. En el lloc de l’acampada hi restaran molts indicis del seu pas per la muntanya: tal vegada la zona on han plantat les tendes, l’herba no és tant viva i han fet una clapa; algun clau dels vents de les tendes es pot haver quedat en el lloc; també, quan han marxat han fet un clot per enterrar les deixalles, és a dir les llaunes, les restes de menjar orgàniques, etc; No cal dir que, si malgrat la prohibició d’encendre foc, han fet un foc de camp i han cuinat, restaran visibles les cendres i les pedres per aguantar l’olla. I molts mes detalls, doncs hauran anat a orinar i de ventre pels voltants, com també algú pot haver perdut algun objecte…
Si alguns dies desprès algú arriba a aquest lloc, podrà descobrir moltes coses; si observa be i excava el pou de deixalles tal vegada podrà endevinar el nombre de persones; també descobrirà que no hi ha ser gaire temps, però el senyal del foc no li passarà inadvertit…
L’arqueologia actua de la mateixa manera; el que passa, que quan fa alguns milers d’anys, les restes orgàniques s’han podrit o se les han menjar els animals i , per tant sols resta allò que es pràcticament indestructible. Els metalls s’oxiden, el paper, la roba, la fusta, els troncs, desapareixen… i , a vegades sols queden les pedres. De la nostra acampada tal vegada sols en restarien les tres pedres d’aguantar l’olla de la llar de foc!
L’arqueologia prehistòrica ens ensenya moltes més coses. Ens ensenya a conèixer quin temps feia fa milers d’anys en un determinat punt del planeta, o quin era l’estat de la vegetació. Com és possible saber el temps que feia si no hi havia termòmetres ni registres escrits que ens puguin explicar si feia mes fred o mes calor? Quin grau de veritat hi pot haver en aquestes informacions científiques? Si ho volem saber, sols ens cal esbrinar quines eren les plantes que hi havia en l’indret del mon que ens interessa investigar. Les plantes tenen uns límits tèrmics, és a dir, unes temperatures màximes i unes mínimes que poder resistir. Si jo se quines plantes hi havia en un indret determinat, puc saber el màxim i el mínim climàtic, es a dir va variació termomètrica; també els plantes necessiten aigua, encara que algunes en requereixen molta i d’altres molt poca. Lògicament si conec les plates que hi havia, puc saber si eren pròpies de terres molt plujoses o molt seques. És a dir, puc endevinar els màxims i els mínims pluviomètrics. Per tant, si se la pluja i la temperatura, puc saber el clima.
Tot aquest coneixement està basat en la vegetació. Però, com saber la vegetació que hi havia fa milers d’anys? La podem conèixer de moltes formes encara que la forma mes usual d’esbrinar-ho és mitjançant l’estudi del polen de les plantes. Els grans de polen, minúsculs, s’escampen `per arreu durant el procés de polinització; són milions de grans, en forma de pols que tapen el terra. Quant l’arqueologia extreu cada una de les capes de terra, el que es fa, si es vol conèixer el clima i la vegetació, és separar els petits grans de polen que hi ha en la terra. Un cop separats, es mira de quines flors son, a quines plantes pertanyen i, d’aquesta manera s’obté el llistat de les espècies vegetals.
En resum, l’arqueologia és una disciplina transversal, aplicable a l’estudi del passat mes remot, a l’època medieval o be a la societat contemporània. El que realment ens ensenya son tècniques com les que hem mostrar i que son fonamentals com a eines del coneixement científic. A l’escola, l’arqueologia representa una forma lúdica d’aprendre a investigar, és a dir, a pensar ordenadament.
@Joan Santacana.
A l’Ateneu de Barcelona s’ha presentat el llibre sobre Andreu Nin amb textos escrits per ell en la seva etapa d’adolescent. L’obra ha estat compilada per Ernest Benito i s’ha publicat dins de la col·lecció de Microhistoria. Es tracta d’uns textos inèdits d’ un dels revolucionaris mes rellevants de la nostra época. L’editorial està vinculada amb el Grup de Recerca DIDPATRI de la Universitat de Barcelona i la col·lecció està dirigidida per Joan Santacana.
